Dues parelles homosexuals i un pare solter relaten com van viure l’adopció dels seus fills i com els ha canviat la vida.
Aquestes són les històries de tres famílies malaguenyes, de cinc ‘papàs del cor’ i del llarg camí recorregut fins a veure complert el desig d’una llar amb fills. Són les històries de dos matrimonis, el primer compost per Carlos i Raúl i el segon per Manuel i José Ernesto, i també la d’un pare solter, Manolo, a qui l’adopció ha canviat radicalment la vida.
També són tres de les històries que s’amaguen després de les dades: a Màlaga el 75% dels que inicien els tràmits per adoptar són parelles homosexuals. Una realitat molt diferent de la de fa una dècada, quan no hi havia sol·licituds amb aquest perfil.
Cadascuna d’aquestes famílies va haver de recórrer un periple diferent abans que les cases s’omplissin de bolquers, de biberons i que les prestatgeries passessin a estar ocupades per joguines. «Jo sempre vaig voler ser pare i quan vaig sortir de l’armari aquesta esperança se’m va perdre, fins que em vaig començar a informar i veure que també teníem aquesta opció», exposa Manolo.
El més dur de l’adopció va ser «l’absència total de notícies» que es va prologar durant anys, fins que finalment els van comunicar que eren aptes
Si alguna cosa tenen en comú, a més de les nits a dormir i les dosis infinites de paciència, és l’amor incondicional i l’esforç diari que fan perquè els seus fills creixin amb l’estabilitat i el suport que mereixen, com qualsevol nen.
A més, comparteixen el fet d’haver superat un procés d’anys –entre cinc i set– i en què, com coincideixen, el pitjor era gestionar emocionalment “l’absència total de notícies”. José Ernesto i Manuel van iniciar els tràmits per adoptar el 2013 i tres anys després ho farien Carlos i Raúl, així com Manolo, encara que aquest últim en solitari.
«A nosaltres ens va ajudar el fet de ser molt insistents, encara que això no agilitzés res, però dèiem per almenys per confirmar que les coses seguien el seu curs, que el procediment era viu», recorda Carlos. Segons explica, per a ell i el seu marit l?espera, sumada a la incertesa, va ser «el més dur» d’aquest periple.
El mateix assenyala Manuel, que apunta que semblava que el moment «no arribaria mai». I en aquesta pròrroga sense data de caducitat, afegeix, també calia bregar amb «els nervis» que els feia saber que tot dependria de la valoració psicosocial i la declaració d’idoneïtat. «Ens ho jugàvem tot en una carta; fins que no es va produir aquesta entrevista i van veure que érem aptes, no sabíem si al final tindríem un fill i si la nostra il·lusió es trencaria», rememora.
Per a Manolo, la clau per sobreviure a aquesta travessia va ser pensar que si havia de ser, acabaria passant; una mena de mantra que es repetia quan la paciència semblava acostar-se al seu límit i que l’ajudava a assumir que no podria accelerar una cosa que no estava a les mans.
Les tres famílies coincideixen que els hagués agradat comptar amb el suport d’alguna associació on poguessin consultar els dubtes que els van assaltar durant el procediment i entaular contacte amb altres sol·licitants o pares adoptius per compartir consells.
«És que no existeixen, o si existeixen estan molt ben amagades», diu Carlos, i Manolo afegeix que estaria molt bé que hi hagués alguna organització a la qual acudir per a tot el que ve després de l’adopció, «en què puguem compartir experiències entre pares i ajudar-nos». Com subratlla, és llavors «quan comença el que és fort».
«Quan em va trucar el pare al segon dia de conèixer-lo, jo pensava que em moria», explica Manolo, que va decidir adoptar el seu fill en solitari
A Carlos ia Raúl encara se’ls salta alguna llàgrima quan recorden el moment en què van escoltar per primera vegada les veus dels seus fills, tot just uns instants abans de posar-los cara. «Els esperàvem en una sala i de sobte els vam sentir, anaven cridant pel passadís: ¡els pares del cor, els pares del cor!», expliquen. Gairebé no es podien mantenir drets de l’emoció.
Quan van iniciar els tràmits anaven a buscar un fill, però els seus plans van canviar al cap de quatre anys, després de conversar amb una coneguda que els va plantejar la possibilitat d’adoptar un grup de germans. Precisament, aquestes adopcions, així com la de nens amb necessitats especials o més grans de set anys solen tramitar-se per una via diferent i d’urgència ateses les poques sol·licituds que hi ha per a menors amb aquests perfils.
«Al principi pensem que això seria una bogeria, però va ser una cosa que se’ns va quedar a la ment; ho vam anar parlant i madurant fins al punt que ja no ens imaginàvem res més», detalla Carlos. Van prendre la decisió i en van modificar l’expedient. I aviat, el que semblava tan llunyà, va començar a agafar velocitat.
Mentre els petits estaven sota la tutela del Sistema de Protecció de Menors, els professionals els van explicar que aviat podrien anar-se’n amb la seva nova família, «i que aquesta podria estar formada per un pare i una mare, dos pares, dues mares, o un pare i una mare». En qualsevol cas, ho serien del cor perquè ja els volien, encara que encara no els coneguessin.
«Els nostres fills estan feliços en família, ho veiem i tots els que els coneixen ens ho diuen»
El moment va arribar. I va arrencar la veritable «revolució». Com sosté aquest matrimoni, la seva –ni la de la resta de pares adoptius– no va ser una decisió que es pugui prendre a la lleugera, com comproven cada dia a casa. «Els nostres fills estan feliços en família, ho veiem i tots els que els coneixen ens ho diuen, que se’ls nota, però hi ha moments per a tot, alguns millors i altres pitjors en què ens veiem a la vora del col·lapse, com passa a cada casa», explica el Carlos.
Per a José Ernesto i Manuel, tot el que és negatiu del procés de l’adopció «es va esborrar» així que van prendre el seu bebè als braços, i asseguren que aquesta primera trobada «ho recordaran tota la vida». Estaven desitjant començar aquesta vida en família i quan van rebre la trucada del Sistema de Protecció de Menors es van quedar a xoc: «L’espera havia acabat, no ens ho podíem creure».
La parella, a més, afirma que va tenir una sort enorme perquè la família d’acollida temporal que va estar amb el seu fill abans que ells ho va posar tot molt fàcil perquè el procés d’adaptació de la seva criatura fos tan senzill com sigui possible: «Ens van ajudar en tot , a les pautes per facilitar l’acoblament; van ser uns pares d?acollida meravellosos».
Manolo, entre rialles, comenta que ha perdut quatre quilos des que el seu fill va arribar a casa: «La meva vida ha experimentat un canvi molt bèstia, però molt bonic i reconfortant, encara que no sé ni el temps que faré sense dormir de debò», assenyala. Sabia que ser pare solter no seria gens fàcil, i més tenint en compte que és autònom, encara que des del principi ha comptat amb el suport de la família.
«Quan em va trucar el pare, al segon dia de conèixer-lo, jo pensava que em moria», recorda. Ell, diu, també va tenir la sort que els pares d?acollida van facilitar moltíssim el procés d?adaptació. Abans que es coneguessin, ja li ensenyaven fotos de Manolo i li deien que aquell home era el seu pare.
El seu cas, explica, és el de l’adopció oberta, i per això el seu fill es troba amb alguns membres de la família biològica cada tres mesos: «Al principi vaig tenir els meus dubtes, però em va semblar el més sa per a ell; al final, jo sóc el pare però sé que algun dia es farà preguntes i vull que creixi amb totes les peces del puzle al seu abast».
Irene Quirante
Màlaga
Divendres, 9 de juny 2023 | Actualitzat 14/06/2023 13:39h.
