La segona planta de l’internat per a nens amb discapacitat de Dnipro es va quedar buida en esclatar la guerra: trenta menors en cadira de rodes van ser evacuats a Ucraïna, altres se’n van anar amb els seus familiars, i es van aturar fins a nova ordre totes les adopcions.
Ara queden a l’internat 45, majoritàriament amb discapacitat mental severa. Tot i no ser conscients del que passa a l’exterior responen amb nerviosisme al so de les sirenes.
Valentyna Mykolaivna, directora d’aquest internat situat als afores de Dnipro, acompanya a EFE pels enormes passadissos pintats de verd que separen les dependències del centre. Mostra la sala de jocs, de fisioteràpia, de rehabilitació, de psicologia, de logopèdia, i explica per què servia cada material que hi ha sobre la taula.
A les habitacions buides hi ha finestres que donen a un jardí i un silenci absolut. A les parets hi ha fotos dels nens que ara són a Lublin (Polònia). No tornaran fins que s’acabi la guerra.
A l’internat hi residien 115 nens, la majoria orfes o amb pares que es van desentendre de les seves cures. Només es van quedar els nens amb una malaltia tan severa que no podien ser evacuats perquè necessitaven una atenció sanitària específica. Ells són al primer pis, en habitacions de quatre llits on reposen tres nens alimentats per sondes.
“Aquí hi ha els que tenen entre 4 i 8 anys”, diu Valentyna mentre acaricia un d’ells, que respon al gest movent els ulls. Gairebé no són conscients de res però les sirenes els produïen nerviosisme i agitació, assegura la directora del centre.
Com que no els poden desplaçar enlloc quan hi ha amenaça d’un atac, ha protegit les finestres amb un sistema que té com a contrapartida que amb prou feines entra la llum del sol. “Les parets del centre són fortíssimes. Estan ben protegits”, diu la directora.
Les amenaces les perceben molt més un altre grup de nens que també és al centre. Són nois amb paràlisi cerebral infantil. Estan veient la tele mentre berenen. “Les darreres setmanes hem tingut nens amb atacs de pànic”, diu la directora de l’internat.
Al centre hi treballen un centenar de persones, entre psicòlegs, cuiners, personal sanitari, professors… Ningú va defugir la seva responsabilitat de cuidar els nens i tots ells segueixen treballant, diu la directora, a excepció dels que se n’han anat al front de guerra o es dediquen ara a qüestions de voluntariat.
“Al principi estàvem molt espantats. No sabíem bé com actuar però en cap moment se’ns va passar pel cap abandonar. Aquí tenim els nostres nens malalts, només ens tenen a nosaltres i l’única cosa que ens importava era com protegir-los millor”, explica.
La maquinària va començar a funcionar i després de l’evacuació es van començar a organitzar altres qüestions. Per exemple, els nens amb discapacitat física segueixen assistint a les seves classes en línia. Fins i tot tenen sessions amb la psicòloga i la logopeda del centre un cop per setmana.
“Els trobo molt a faltar. Espero que puguin tornar aviat, encara que estic tranquil·la perquè sé que ells a Polònia estan bé. Mentre duri la guerra cal protegir-los de qualsevol atac. No podrien fugir, no sobreviurien”, explica a EFE Nina, que treballa com a logopeda.
Hi ha altres coses que també estan aturades. La directora del centre admet que ells en concret no tenien en marxa cap procés d’adopció en aquests moments. Teníem famílies interessades d’Europa i del Canadà. No sabem si voldran seguir el projecte”, lamenta. No es podran reprendre les adopcions fins que s’acabi la guerra. EFE
