Rosana Poza fa una dècada que espera ser mare. Dilluns passat, 20 de juliol, va agafar tres vols per arribar a Haití, on fa un any i mig que la seva filla de set anys espera sortir de l’orfenat, la seva llar des que té un mes de vida. Poza ha passat per una llarga carrera d’obstacles durant el seu procés d’adopció, però la pandèmia ha allargat l’arribada a la meta. Quan els països van tancar les seves fronteres i va veure que hauria d’aguantar tres mesos més, ella no es va donar per vençuda. “He arribat a trucar a les companyies de càrrega per veure si tenien vols que arribaven a Haití i m’hi podia pujar”, reconeix a Públic.

Poza és una de les 17 famílies a Catalunya que havien d’anar a buscar als seus fills als seus països d’origen abans d’arribada de la Covid-19. Només quatre tenen vols assignats al tancament d’aquesta edició. “Estadísticament els qui opten per l’adopció han intentat ser pares biològicament i hi ha un patiment extra”, explica la directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA), Agnès Russiñol. “Arriben a les portes quan tenen a un nen assignat, en molts casos ja són els seus pares. Només els fa falta anar-los a buscar, i això és tremendament dolorós. Cada setmana que passa estan més dolguts”, lamenta.

Les dificultats abans de la Covid-19

Els processos d’adopció internacional ja eren complicats abans de l’arribada del coronavirus. En primer lloc, la família que vulgui adoptar ha de passar per una valoració psicosocial que determina si és idònia per ser la llar d’un menor. Però aconseguir la idoneïtat no és sempre un camí còmode. “Que fa 10 anys arribin a casa meva a veure com visc, i si tinc l’habitació preparada… és fins i tot cruel. Em demanes que tingui una habitació llista per a una criatura que arribarà 10 anys després”, denuncia Poza. A més, en el seu cas va haver de fer els tràmits dues vegades: el procés a Mali es va anul·lar després de tres anys d’espera, ja que el país va cancel·lar totes les adopcions internacionals quan va acabar la Guerra Civil (2013), i va iniciar un altre a Haití. Encara que va haver de fer els tràmits legals dues vegades, ja que cada estat té requisits diferents, Poza apunta que la idoneïtat s’actualitza cada tres anys.

Una vegada se li dona la idoneïtat a la família, l’espera està en mans dels tràmits i els països on estan els nens que seran adoptats. I aquí és on els factors interns i externs influeixen, com la inestabilitat del país o una pandèmia. Ara bé, el recel per part dels estats a reconèixer que no poden encarregar-se dels seus propis menors és un punt clau en les dificultats d’aquest trajecte. Segons el director d’Iniciativa Pro Infància (IPI), Santi Llensa, “l’adopció internacional no és una mesura molt popular”. “El país no té un interès massa especial en què l’adopció internacional surti a la llum. Com a polítics no volen reconèixer que l’estat no és capaç de donar sortida local a aquests nens”, afegeix.

A aquest orgull ferit se li sumen altres causes. A la Xina, per exemple, la llista d’espera és de 13 anys. Per al president de l’Associació de Famílies Adoptants de la Xina (AFAC), Francesc Acero, la Covid-19 no ha afectat la Xina “per la senzilla raó que l’adopció és inexistent”. Acero explica que abans la demora era de nou mesos, però quan es va convertir en una primera potència industrial mundial “no quedava bé que fos el primer país del món que donés nens en adopció”.

L’adopció de menors amb necessitats especials sí que es fa “de manera immediata”, però Acero detalla que Espanya no es caracteritza per adoptar nens amb necessitats especials, “excepte les famílies homosexuals, que sí que solen fer-ho”. La falta de demanda d’adopcions al país asiàtic ha fet que AFAC s’hagi reconvertit en una petita ONG que actua com a centre d’acolliment de nens invidents en Huli (a la província xinesa de Xiamen).